En tota nit fosca existeix claror: Memòria des de la Jineolojî

Què sabem de la història de la nostra família? Com van viure la Guerra del 36? I el cop d’estat feixista? Van participar al front? Tenim algun familiar exiliat o desaparegut? I les nostres àvies, com ho van viure? Què va suposar ser dona i viure la república i després el franquisme? Com les va determinar? Què ens han explicat? I sobretot, què no ens han explicat?

Potser són preguntes que moltes encara no hem fet a la nostra família. Tanmateix, si les hem fet, hem rebut respostes confuses, silencis llargs, tremolor a la veu…

Durant la guerra van ser assassinades 600.000 persones, de les quals 150.000 encara estan desaparegudes. Durant el franquisme, 30.000 infants van ser robats de les seves mares i posats a mans de famílies afins al règim. La guerra, la postguerra, la dictadura, l’exili, els assassinats, les humiliacions, les amenaces, les tortures, la presó, han generat un trauma col·lectiu a la nostra societat. Hi ha molts estudis que demostren que davant del que va ser un escenari de terror i violència, molts van evitar explicar-ho als seus fills i néts per evitar-los el dolor; també per la incapacitat d’expressar el que significa el que havien viscut i per la por a les represàlies. Cal recordar que el mateix règim franquista ho prohibia, així com prohibia qualsevol dissidència (parlar català, voler ser dona de qualsevol manera, qüestionar el règim, etc.). Segons Valverde¹, aquesta narrativa s’ha anat transmetent generacionalment, tot i que el trauma transgeneracional psicoemocional també afecta els descendents dels vencedors, no només dels vençuts. I és que com va dir Orwell, “Qui controla el present controla el passat i qui controla el passat controlarà el futur”.

D’aquesta manera, l’impacte dels silencis, de les pèrdues i de la violència organitzada i sistemàtica contra aquells qui creien en la justícia social i en una societat més lliure, encara colpegen la nostra realitat. Als Països Catalans, el cop d’estat i el venciment del franquisme damunt la legítima república va ser desigual. Mallorca fou un dels primers llocs a caure en mans del feixisme de tot l’Estat, mentre que Catalunya i el País Valencià van resistir fins el 39. Els territoris de La Franja i les Terres de l’Ebre visqueren una autèntica massacre amb la disputa del Front d’Aragó. Aquesta no va ser una guerra entre germans, va ser una guerra de classes, que encara avui dia perdura. Milions de persones van haver de fer un dol en silenci pels seus familiars i amics assassinats i desapareguts, i també un dol amb el que era un projecte polític emancipador (en construcció). Un dol per una alegria que mai va tornar.

Recuperem la nostra història per entendre millor qui som

El Grup Conxa Pérez², memòria desde la Jineolojî, som un col·lectiu autogestionat que tenim per objectiu recollir el testimoni de dones que han viscut el període del franquisme. Treballem dins de la metodologia de la Jineolojî, un marc revolucionari de les ciències socials que considera la història com una entitat en el moment present, però també dinàmica i viva, en comptes de considerar-la com un fenòmen estrictament determinat.

La Jineolojî, un marc de referència i una proposta de futur

La Jineolojî és una proposta del Moviment de Dones del Kurdistan. Jîn en kurmanji vol dir “dona” i comparteix lexema amb jiyan (vida). Per altra banda, lojî fa referència a la paraula grega logos. És per tant, la ciència de les dones o la ciència de la vida. La Jineolojî critica a les ciències socials occidentals, massa influenciades pel capitalisme, el colonialisme i l’androcentrisme. Vol ser una ciència propositiva, al servei del poble i de la vida, i no al servei del capital. Va fer les seues primeres passes al 2012, però el seu recorregut es remunta a la lluita de les militants kurdes a la presó, als anys huitanta i a la resistència dins de la guerrilla a les muntanyes contra l’Estat turc.

Davant la necessitat d’enderrocar el feixisme turc, i entenent que aquest no és més que una de les moltes formes amb les que el capitalisme soterra la llibertat i esclavitza a les treballadores arreu del món, les companyes trobaren imprescindible construir una nova ideologia, i amb ella trencar també amb les ciències socials. Una eina per a alliberar-se del colonialisme i el capitalisme. Entenent que sense l’alliberament de les dones estem condemnades a repetir la història, començaren a llaurar el camí de la despatriarcalització de la societat i de la seua història.

Hui dia, totes les institucions civils, polítiques i d’autogovern del Moviment d’Alliberament Kurd compten amb estructures pròpies de les dones. Aquestes iniciatives aconsegueixen trencar amb la reproducció de dinàmiques patriarcals i d’opressió. La Jineolojî és part d’aquesta transformació radical i s’estudia a les escoles de l’Administració Autònoma Democràtica del Nord i Est de Síria (AADNES). També hi ha nombrosos centres d’investigació de Jineolojî com l’Institut Andrea Wolf a Rojava, on participen dones internacionalistes, i comitès de Jineolojî per tot el món. Dels estudis i anàlisis de Jineolojî surten propostes que busquen cobrir les necessitats del poble. Un exemple d’açò és Jinwar, un poble per a dones supervivents de la guerra o de situacions de maltractament o abús.³

Així, el Comitè de Jineolojî dels PPCC forma part de la xarxa de Jineolojî d’Europa, des d’on s’organitzen diferents grups d’estudi i investigació sobre temes com resistències, mitologia, salut o història. Per a Jineolojî, tenim el deure de repensar el nostre passat i portar al present aquells vestigis democràtics que ens demostren que el suport mutu, el respecte a la natura i la convivència entre els pobles sempre han estat (i estaran) dins nostre.

La perspectiva de Jineolojî tracta la història com una ferramenta revolucionària de memòria, mostrant com es reflecteixen hui dia els valors, les cultures de resistència, els idiomes, l’ètica, els cultes, els contes i molt més. És a dir, trobar el recull de memoria democràtica i revolucionària, observar-la i organitzar-la amb els valors definits per la societat, establint així, una connexió forta entre la vida passada i present de la societat i la natura. Al mateix temps, busca trencar amb la història patriarcal, que relata el passat sobre fites històriques «rellevants», que són, majoritàriament, bèl·liques.

Jineolojî fa referència a les dones que van ser excloses de lahistòria, de les cultures, institucions i unitats formals, basant-se en la interpretació d’Öcalan⁴: “La història de la civilització és, al mateix temps, la derrota i la desaparició de les dones”.

Entenem la memòria històrica com una part imprescindible de la identitat col·lectiva que està atravessada per la lluita de classes i del poble, i que ens ajuda a conèixer-nos, a dignificar el nostre passat i a entendre’l com un llegat que explica qui som.

La història dels nostres pobles ha sigut silenciada, tapada i tergiversada fins a arribar al punt de ser quasi oblidada. Cinquanta anys després de la Transició, encara no hem aconseguit alliberar-nos com a societat de la mentalitat imposada pel règim feixista. La por i el silenci van estendre’s com un verí fins als racons més perduts del nostre territori. Aquest silenci i aquesta por és innegable en les experiències viscudes per les dones i per les minories, vigilades i castigades per la «policia de la moral» i per institucions com el Patronat de la Dona. Maltractaments psíquics, emocionals, físics, abusos sexuals, vexacions, humiliacions continuades, robatori de xiquets, sotmetiment… i un llarg etcètera d’estratègies de tortura que fan entendre algunes de les dinàmiques encara vives en la socialització que hui dia impregna la nostra societat i la nostra lluita per la llibertat.

Imagen 1: Recull memòria oral i il·lustrada. Carmen.

Veiem necessari apropiar-nos de la Memòria Històrica, ja que és del poble i les institucions la fan servir al seu interés partidista. Actualment, a nivell polític, ha incrementat la disputa sobre la memòria històrica al seu interés partidista sense insistir en recuperar i dignificar la història de la revolució social i les lluitadores antifranquistes, ni per fer una crítica a la transició . No hi ha voluntat política per recuperar i dignificar la història, ni tampoc per condemnar el franquisme, ni per fer una crítica a la transició. Qualsevol anàlisi crític ha estat silenciat per continuar perpetuant la mateixa lògica de dominació.

A més, tot això es veu reforçat per com s’estudia la història a les escoles, a través d’una mirada molt bèl·licista, colonial i a través dels ulls i referents patriarcals. Nosaltres sabem que la història també està en la quotidianitat, les relacions entre les persones, les emocions, el dolor, l’organització social, els somnis i anhels de l’època, la resistència de les dones… La mirada de Jineolojî posa el focus en açò. I és per això que la nostra primera investigació ha estat centrada en el paper que va tindre l’educació en el sosteniment del sistema franquista i del silenci.

Per poder conèixer fins a quin punt el règim feixista continua viu hem d’escoltar els testimonis d’aquells temps, i juntes, elles i nosaltres, analitzar de quina manera el seu llegat feixista perdura fins a hui.

Eines per la memòria històrica: el vincle entre generacions

Hem dut a terme una primera investigació que estem compartint a través la presentació d’un còmic (Recull de memòria oral il·lustrada, 2024). Tracta sobre l’educació de les dones durant el franquisme, tan a dins com a fora de casa, i en àmbits rurals i urbans. És una investigació que hem fet posant en valor el testimoni de sis dones de Catalunya i La Franja. D’aquesta manera, reivindiquem l’oralitat com una font d’aprenentatge intergeneracional: en aquesta primera investigació hem comptat amb la mà de sis il·lustradores que han plasmat el llegat i la memòria d’aquestes dones, com un exemple viu de la memòria col·lectiva.

Imagen 2: Recull memòria oral i il·lustrada. Mari.

És clar que qui controla l’educació, controla la societat. Per això, la impregnació de la ideologia franquista en l’educació ha determinat la cosmovisió de moltes generacions. A través de la propaganda i el control de l’educació obligatòria, va imposar-se l’àngel de la llar com a referent de dona ideal. Així, la dona quedava relegada al sosteniment i la reproducció de la família, i rols de submissió, inferioritat i servilitat.

L’educació, com nosaltres l’entenem, ens allibera del dogmatisme i del sistema de dominació, ens ensenya a ser crítiques i ens ajuda a desenvolupar plenament les nostres personalitats. El sistema actual imposat ens educa en la ideologia liberal i individualista, amb la seva mentalitat i actitud sexista, colonial, etcètera.

Durant la realització de les entrevistes per al còmic, ens adonarem de que algunes dones eren reticents a parlar de la seva experiència, per què no li donaven importància, ni entenien quin interés podia tindre la seua vivència en una «investigació». D’altres que directament no van voler parlar, per por a la repressió, culpa, reviure-ho, perquè és dolorós i perquè han après que per conviure hi ha que callar, deixar de compartir el que viviren, avergonyir-se’n… aquesta ha estat la manera de passar pàgina.

L’eina principal per identificar i desfer-nos del sistema integrat en la nostra pròpia personalitat, és l’educació. Així és com construïm la nostra personalitat sobre principis de llibertat.

La història, per tant, a l’igual que l’educació, no és aliena a nosaltres, ha passat pels nostres pobles, carrers, famílies, i per això és important sentir-nos part d’aquesta memòria, perquè és la nostra vida, la nostra forma de veure i entendre el món.

Per a les companyes del Moviment d’Alliberament del Kurdistan, la perwerde⁵ és el camí per a desenvolupar l’harmonia entre el que sentim, diem i fem. Ací és on resideix la veritable bellesa i força revolucionària.

Abans de res, l’educació és una forma d’autodefensa perquè les persones que s’eduquen sobre els principis de llibertat, i a través del desenvolupament del coneixement sobre la seua societat, la seua història i la seua identitat, no acceptaran la imposició, dominació i colonització del sistema capitalista.

Des de Jineolojî i, doncs, des d’aquest treball, promovem l’autoformació i la investigació de les nostres famílies, pobles, territoris i la importància de la transmissió oral. Entenent què, tot i que fa anys que aquest procés d’assimilació franquista va tindre lloc, encara és part de la nostra vida.

Com a societat, tenim un buit imposat respecte la nostra història recent. Ens toca omplir-lo i generar espais on parlar-ne i reivindicar que formi part d’allò públic. El passat no pot quedar-se en un plànol inexistent sinó que ha de formar part del present, tenint-hi un diàleg en constant revisió. No som una tabula rasa, un ací i ara, com tracta de fer-nos pensar la Modernitat Capitalista.

Recuperar la memòria, la història, allò que va succeir i honorar les vides que van segar, és una tasca imprescindible per fer justícia i venjar a qui va donar la seua vida.

Aquesta justicia social no pot ser parcialitzada a un territori o a un estat imposat, perquè ha sigut amb la divisió com els estats han silenciat la història de milers de pobles.

En conclusió, aquest còmic posa cos i ànima a les seues expressions de vida, als seus aprenentatges i experiències en la quotidianitat. Hem traspassat murs i desenterrat records per trobar l’impuls d’autodefensa que habita en totes nosaltres al cos i l’ànima. Les resistències han aparegut fins i tot entre les ombres. Vos convidem a conèixer més del nostre treball acostant-vos a les presentacions del còmic Recull de Memòria Oral Il·lustrada que estem realitzant arreu dels Països Catalans.

A més actualment estem en ple procés d’una segona investigació. Des del febrer de 2024 estem centrant-nos en recollir històries de vida atravessades per la repressió, dirigida a les dones pel fet de ser llegides com a «roges», i les resistències que oposaren. Dones que han viscut un estigma pel fet de tenir familiars anarquistes, comunistes o republicans, o bé dones que havien participat activament de la vida política, i que també compartien aquests marcs ideològics.

Continuem investigant el llegat de repressió i resistències que dones quotidianes, pobres, rebels, tímides, valentes, van viure pel simple fet de ser llegides com a «dones roges». Relats durs però també resistències del dia a dia, i que moltes d’elles encara hui exerceixen, mostrant-nos la importància de fer aquest treball perquè la mentalitat feixista encara està present en una societat que no vol escoltar a les seues avantpassades i que perpètua la por a parlar de allò viscut.

En tota nit fosca, existeix claror. Això sí, s’ha de buscar sota les runes de la història. Això és el que intentem fer nosaltres.

Sabem que aquesta terra ha viscut moments revolucionaris que van canviar la trajectòria de la història, que van marcar un precedent, i sabem que moltes dones i identitats dissidents van fer això possible i que sense elles nosaltres no seríem on som.

Homenatgem el coratge i la força, en un temps on aixecar el cap era castigat durament amb la mort. Si nosaltres aixequem el cap, és perquè totes elles ho feren abans. Confrontaren el feixisme, l’exili, el control, la censura, les prohibicions, els abusos de tota mena, però no van abandonar l’amor a la vida i a la llibertat. En la seua lluita busquem la veritat de qui som, d’on venim.

Aquest és el camí on tots els altres camins s’ajunten: el de la cerca de la llibertat.

En memòria de les que vau alçar la veu tan alt que avui dia encara podem sentir el vostre cant de llibertat.

Visca la lluita antifeixista i visca la resistència de les dones!

*Seguim treballant en la nostra investigació sobre repressió cap a dones roges, si tens informació o coneixes algun testimoni, contacta’ns a: [email protected]

**Aquest article s’ha escrit en català en la seua versió original.